L’ESCOLA NECESSITA DEBATS PEDAGÒGICS, NO POLÍTICS

Avui dia hi ha molta més gent que vol dir la seva sobre com hauria de ser el servei públic educatiu de Catalunya. Aquest fet és positiu, encara que de vegades pugui haver-hi excessos

Xavier Olivella, és membre de la junta de FaPaC

descarga (1)

Si mirem una mica enrere, no cal gaire, ens adonem que els darrers anys han estat d’un canvi

profund en la nostra societat en aspectes molt relacionats amb l’educació. La societat dels nostres dies sembla molt diferent de la de fa, posem, vint anys enrere. No volem caure en aquell tòpic, moltes vegades sentit, de què “res no és el que era”, però pel que fa a l’educació hi han hagut canvis que han representat un salt qualitatiu respecte dècades anteriors i inclús han capgirat la forma d’entendre l’aprenentatge.

En primer lloc, l’accés massiu i transversal a la informació. No en va, vivim en l’anomenada “societat de la informació”. La manera com en general accedim a la informació i, per tant, la manera com els nens i joves que estan en edat escolar també ho fan és radicalment nova. La informació ja no es dirigeix bàsicament d’uns “emissors” identificables que abasteixen continguts i coneixements -pares, docents, llibres, diaris, etc- cap a uns “receptors” -els nostres fills i filles-. Ara, l’accés a la informació és a dojo i multidireccional. Això representa oportunitats per a un millor aprenentatge dels nostres fills i filles, però també origina noves dificultats: com els nostres infants i joves aprenen a triar la informació que necessiten en cada moment; com aconseguim que mantinguin la voluntat d’elaborar treballs i continguts si sembla que tot ja està escrit; com estimulem habilitats i creativitats si les expressions artístiques estan per tot arreu i són molt variades,…Malgrat aquestes dificultats no és cap disbarat pensar que d’aquí a pocs anys veurem com les noves generacions han fet un salt qualitatiu, mai vist fins ara, pel que fa al domini del coneixement.

En segon lloc, ens trobem en una societat que vol -i necessita- que la majoria dels seus ciutadans i ciutadanes se sentin inclosos, puguin participar-hi i siguin reconeguts en un entorn inclusiu.

Primer van ser les justes reivindicacions de les dones, ara toca la resta de les persones que per

diverses raons han estat menystingudes o arraconades perquè no responien als patrons del que s’entenia com a “normal”.

Cada cop ens adonem més que som diversos tot i compartir coses en comú i, per tant, cal desplegar tots els esforços necessaris per atendre aquesta diversitat, perquè no tothom aprèn de la mateixa manera, ni al mateix ritme.

La mobilitat de les persones és un altre aspecte rellevant que, independentment de la profunda crisi econòmica en què estem, afecta força els joves que estan estudiant. Les polítiques de la Unió Europea han fomentat de manera sostinguda la mobilitat dels nostres joves entre diferents països amb un gran nombre de programes d’intercanvi que tenen com a objectiu enfortir el sentiment de ser europeus. Aquesta mobilitat de les famílies fa que els nostres fills i filles es trobin a les aules amb un percentatge molt més elevat de companys que venen d’altres països i, per tant, d’altres cultures, d’altres maneres de veure el món i d’aprehendre’l.

Davant d’això, què és el que estem fent? D’una banda, l’educació s’ha convertit en un focus de debat públic que li dóna més importància. Avui dia hi ha molta més gent que vol dir la seva sobre com hauria de ser el servei públic educatiu de Catalunya. Aquest fet és positiu, encara que de vegades pugui haver-hi excessos: tothom opina de l’educació amb arguments, independentment de la formació que tingui.

D’una altra banda, aquest debat públic no ha permès, especialment en el cas de Catalunya, assentar les bases perquè la reflexió sobre com ha de ser el servei públic d’educació se centri més en els aspectes pedagògics o tècnics que no pas en un debat polític insuportable que fa que cada cop que hi ha canvi de govern hi hagi sobre la taula una nova llei educativa. Això és profundament negatiu: crea una gran incertesa entre les famílies, desencisa els docents i mareja els nostres fills i filles. No pot ser que cada cop que hi ha un canvi de govern a Madrid calgui debatre sobre el paper del català a l’ensenyament, sobre la religió o no a l’escola, sobre l’esforç pressupostari que cal fer per tenir una educació de qualitat, etc.

Aquestes amenaces s’han aprofundit durant aquesta legislatura. Davant la profunda crisi en què vivim i un fracàs escolar per sobre del 30% a secundària, el govern actual ha cregut que podia recuperar un cert discurs polític de principis del segle XXI en què s’afirmava que l’educació per a tothom era “cara” i que la societat no necessitava tantes persones amb formació. És a dir, només calia educar bé un percentatge petit de la població (mentre que la resta estaria destinada a desenvolupar tasques poc qualificades tota la seva vida). Aquest argument ha estat retocat per semblar menys agressiu, però no menys efectiu. Hi ha fracàs en les proves internacionals?

Doncs el que cal és apartar els estudiants que no “segueixen” el ritme “normal” i encaminar-los a programes educatius de segon o tercer ordre (els cicles de formació professional inicial). No els fem fora del sistema educatiu de cop sinó que els hi posem la pista d’aterratge al mercat laboral  poc qualificat. Que n’obté a canvi el govern? Doncs que aquests nois i noies ja no faran les proves PISA perquè ja no estaran a 4rt d’ESO. Aquest és l’aprenentatge que volem per al conjunt dels nostres fills i filles?

Des de la FaPaC pensem ben al contrari. A Catalunya mai s’ha invertit en educació el percentatge del PIB (Producte Interior Brut) com han fet aquells països del nostre entorn que excel·leixen en educació. Hi ha una declaració d’intencions a la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), però mai ens hem ni acostat. Mai. Per tant, no sabem si invertint igual que ho han fet durant dècades els nostres veïns, en el cas del nostre país milloraríem o no. No ho sabem perquè no ho hem pogut provar.

Tampoc creiem des de la FaPaC que només augmentant el percentatge d’inversió en educació redreçarem el rumb del servei públic educatiu de Catalunya. Cal posar recursos, però posar-los bé. Per exemple, si és evident que a les escoles cal gestionar tants elements nous caldrà formar i tornar a formar els professionals que atenen els nostres fills i filles: els professors i professores.

Caldrà protegir-los del debat polític de l’educació, caldrà posar recursos per atendre la diversitat, caldrà garantir que no hi haurà una “esquerda” digital entre els alumnes perquè hi ha famílies que no poden assumir els costos de les tecnologies de la informació, caldrà donar suport a aquells projectes que estan funcionant amb èxit a les escoles,…i un llarg etcètera.

L’escola necessita reformes, reformes pactades i mantingudes en el temps. Venim d’un sistema educatiu en què els nens i nenes han estat agrupats per edats i interessos similars, però ara els grups han esdevingut molt heterogenis i amb interessos molt diferents. Ja hem apuntat algunes de les mesures que no són una dèria de la FaPaC, sinó que són àmpliament compartides dins de la comunitat educativa. Cal que defensem l’excel·lència, però cal que no oblidem mai que l’escola és el gran motor per atenuar els desequilibris socials d’una societat que cal cohesionar.

Advertisements

Quant a casaldelmestregranollers

El Casal del Mestre de Granollers Vallès Oriental, és un punt de trobada de persones interessades en educació. És una entitat sense ànim de lucre que vetlla per la millora i la innovació en educació. La vida del Casal es gestiona íntegrament de manera lliure i independent de qualsevol entitat pública o privada. La Junta recull les inquietuds i els interessos dels socis/es, que es concreten en la seva dinàmica. Les relacions que s’estableixen amb altres entitats que subvencionen part dels nostres projectes o ens aporten materials o altra mena de col·laboració, es fan en funció d’acomplir els objectius del Casal, sense que això condicioni la llibertat de gestió. Són els propis socis i sòcies del Casal i altres persones que col·laboren de manera puntual qui proposen i organitzen les activitats. Per tant , l’activitat i la línia d’actuació ve determinada en tot moment per les inquietuds i les necessitats de la gent que hi participa.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s