La Revolució de Los Patojos: educar per acabar amb la violència a Guatemala

La història de Juan Pablo Romero i Los Patojos, un projecte d’educació alternativa i comunitària que està transformant la vida de nens i adolescents en situació de risc social en el municipi de Jocotenango

Maribel Hernández/eldiario.es

patojos-guatemala-educacion_EDIIMA20141104_0994_13

Juan Pablo Romero no és un mestre qualsevol. Aquest jove guatemalenc tenia 23 anys quan va decidir renunciar a la comoditat del seu lloc de treball en un col·legi catòlic privat per iniciar una aventura educativa incerta, però molt més coherent amb la seva forma d’entendre la vida.

El dia en què la germana superiora va entrar a la seva classe i el va trobar ensenyant geografia amb un nas de pallasso i la camisa fora dels pantalons va ser el principi de la fi. És que no podia comportar-se com un “mestre normal”? “Vaig aprendre tot el que no he de fer, em vaig adonar que el sistema educatiu al nostre país era una rèplica mediocre del sistema occidental”, explica des de Jocotenango. Los Patojos, el somni d’una educació alternativa i transformadora, estava al caure.

Juan Pablo va néixer el setembre de 1983, un mes després que un altre cop d’Estat posés fi a la dictadura de Efraín Ríos Montt. Va créixer en una Guatemala en guerra, sumida en un conflicte que es va perllongar durant 36 anys i que, a la seva fi, el 1996, va deixar un saldo estimat de 200.000 morts. “De nens vam veure coses que en aquell moment no arribàvem a entendre”, recorda.

D’adult, el panorama tampoc es presentava encoratjador. “Després de vint anys ens vam adonar que el país estava fet un perfecte desastre, nivells molt alts d’atur, discriminació racial profunda, violència, drogues, abusos, bandes… Els nens i nenes estan obligats a créixer en un ambient hostil. Una manca d’oportunitats duu moltes persones a la beguda, d’un glop de cervesa a tot tipus de drogues, el carrer, la banda i d’aquí sorgeix una altra generació d’odi. Volíem destruir això, fer alguna cosa que li tornés la dignitat al nen, crear un espai segur on pogués sentir-se com a tal, assumir una responsabilitat a la qual els adults no han respost en 70 anys”. Sabia el que no volia i era conscient d’una cosa: instal·lar-se en la queixa no canviaria res.

Una escola al garatge

Setembre de 2006. Juan Pablo Romero li demana prestada part de la casa als seus pares per muntar la seva escola popular.

-Això és el que vull fer la resta de la meva vida i necessito la casa.

Amb el seu permís i uns estalvis equipa el garatge amb una pissarra, diverses taules i unes cadires i es planta a la porta a esperar l’arribada dels primers ocupants, a la sortida del col·legi.“Vaig estar diversos dies aquí, tot sol. Els nens passaven per davant però no entrava ningú. És clar, semblava una escola i ells ja en tenien prou d’això! Em vaig adonar que així no funcionaria i un dia vaig decidir donar el primer pas”.

– Veniu, us convido a aquest espai- va dir a tres nens que passaven caminant.
– Això què és? -van preguntar-li.
– Serà el que vosaltres voleu que sigui.

“Al dia següent van tornar amb tres més. Sis, dotze… i així vam anar creixent”, relata. En menys de sis mesos ja no hi cabien al garatge i els seus pares els van acabar cedint tota la casa. Es van posar un nom, Los Patojos, que vol dir xavals, “perquè així és com ens deia la meva àvia de petits, per recordar d’on venim” i es van convertir en alguna cosa més que una escola a l’ús.“Llos Patojos és una plataforma alternativa de participació comunitària, una altra forma d’aprendre i d’ensenyar, un espai d’alta qualitat, totalment humà, on a poc a poc nens i joves van desenvolupant el pensament crític i la seva creativitat, és un procés de cura directa de la vida “, destaca el seu fundador.

Vuit anys després de la seva creació, la “Asociación Los Patojos Sueños e Ideas en Acción” reuneix dos-cents nens i nenes de Jocotenango, compta amb un menjador que serveix cada dia entre 130 i 150 plats, una clínica comunitària i un institut d’acció cultural anomenat Paulo Freire en el qual es desenvolupen tot tipus de tallers: fotografia, disseny gràfic, periodisme, lideratge, teatre, breakdance, música, informàtica, malabars… Els caps de setmana s’organitzen visites, festivals de cinema, d’esports, de música… “Anem a rescatar els espais, a les zones on no passava res, ara hi passarà la vida”, pronostica. Un creixement exponencial i una cosa inesperada -per veloç- que ha estat possible també gràcies al suport d’organitzacions internacionals com Just World International o la Fundació Give Kids a Chance.

“Quan ets petit no t’eduquen per transformar la societat, nosaltres el que fem és enfortir els nens i les nenes perquè siguin lliures. Aquí tenim alguns mestres que encara li posen als nenstapi [cinta adhesiva] a la boca perquè no parlin”, lamenta Juan Pablo, que anhela” demostrar-li a la gent que de Los Patojos sortiran els pròxims líders, professionals o fins i tot el futur president o presidenta del país”.

“No és una fantasia, hi ha gent que té una vida fotuda”

Juan Pablo Romero insisteix en la idea que Los Patojos és, per sobre de tot, “un procés d’amor”, una demostració diària de l’afecte, el respecte i la confiança que s’estableix entre tota la tropa.“Els nens t’abracen, els adolescents et tracten com a un igual, estan feliços, somriuen, això abans no era el més normal”, ressalta aquest jove, conscient de la cruesa del dia a dia de molts d’ells. Ell mateix ha perdut a amics de la infància per culpa de les drogues o les bandes.

“Això no és una història de fantasia, amb arc de sant Martí i tots agafats de la mà”, etziba movent els braços irònica i teatralment. “Aquí hi ha gent que té una vida ben fotuda, la majoria estan lliurant dia a dia les seves pròpies batalles, amb problemes ben forts. N’hem perdut molts, fins i tot han matat a algú que, tot i que encara no hi participava directament, ja s’havia acostat a Los Patojos”.

Un dels moments més durs va ser la mort d’una nena, ara fa dos anys. “Tenia pòlio i problemes de salut. Vam veure que podia haver-hi una cosa dolenta però quan li vam dir als pares que la volíem portar a un control mèdic ens van dir que no, que ella es curaria per oracions, que la deixéssim. Però la nena seguia molt malalta i no em va importar, un dia la vam portar al metge. Tenia una insuficiència renal en l’última etapa, a més de la pòlio, a la mala nutrició… Una setmana abans que morís vaig anar a visitar-la i em va dir que havia arribat per treure-la d’allà. I no vaig poder fer-ho”.

Aquesta experiència va precipitar la posada en marxa la clínica, conscients aleshores que era necessari comptar amb un espai de salut. “Ara portem un control més curós”, afirma.

2014, l’any del reconeixement

Aquest any, l’experiment pedagògic de Los Patojos està d’enhorabona. El Ministeri d’Educació guatemalenc ho ha reconegut de manera oficial i a partir de 2015 podrà certificar els coneixements impartits. Juan Pablo ho explica amb orgull, recordant als que al llarg d’aquests anys s’han burlat d’ells considerant-ho únicament un “espai de jocs” i agraït per la resposta de la comunitat.

-I si els nens ara només volen anar a l’escola de Los Patojos?

-No ho veig com un problema però sí, això passarà. El problema serà de les altres escoles, hauran de posar-se les piles. Quan obrim la preinscripció per al proper any les quotes s’ompliran en una hora. I el millor és que vénen preguntant persones de tots els estrats socioeconòmics, interessades en que els seus fills estiguin junts, sense importar qui té i qui no.

Aquest és un dels seus majors èxits a nivell personal, confessa. “Jo somiava amb fer una escola, no un centre d’atenció ni de caritat, això no m’agrada, és una falta de respecte que et diguin que necessites caritat. Haver estat reconeguts com a qualsevol escola oficial del país és una cosa gran, ja et pots morir ara, ja pots deixar això per sempre, una institució amb una filosofia de vida creativa, profunda, intel·lectual, de visió global però d’acció molt local”.

No és l’únic èxit. En un futur pròxim començarà a funcionar la Universitat Popular de les Arts Los Patojos, un edifici nou ja en construcció en uns terrenys cedits. Juan Pablo té raons per presumir. “Als 30 anys li vam dir al país que anàvem a construir una universitat i ho estem complint, i no són èxits d’un president o un empresari corrupte, ho està aconseguint un grup de joves somiadors, gent comú i corrent”.

A més, la seva història ha saltat a la CNN. La cadena nord-americà l’ha seleccionat com a candidat als premis CNN Heroi de l’Any, l’únic llatinoamericà entre els deu finalistes. “Que et reconeguin a nivell mundial és una conquesta -admet-, el fet que es parli de Guatemala com a bona notícia i no només pel narcotràfic, els homicidis, la violència… Veure que de la merda surten un, dos, tres, alguns puntets de llum que poden millorar el camí”.

No obstant això, ni l’èxit ni la fama li treuen el son a aquest jove a qui li agradaria acabar la seva vida a la música. “Abans volia ser polític però d’un temps ençà em sento menys interessat a aquest nivell perquè al final tot això que hem aconseguit sense ser polítics és fer política. Los Patojos és una forma de revolució política, social, cultural i educativa sense necessitat d’usar les armes, d’esquerres ni de dretes, de centres, amunt o avall… Tot això no importa “.

Anuncis

Quant a casaldelmestregranollers

El Casal del Mestre de Granollers Vallès Oriental, és un punt de trobada de persones interessades en educació. És una entitat sense ànim de lucre que vetlla per la millora i la innovació en educació. La vida del Casal es gestiona íntegrament de manera lliure i independent de qualsevol entitat pública o privada. La Junta recull les inquietuds i els interessos dels socis/es, que es concreten en la seva dinàmica. Les relacions que s’estableixen amb altres entitats que subvencionen part dels nostres projectes o ens aporten materials o altra mena de col·laboració, es fan en funció d’acomplir els objectius del Casal, sense que això condicioni la llibertat de gestió. Són els propis socis i sòcies del Casal i altres persones que col·laboren de manera puntual qui proposen i organitzen les activitats. Per tant , l’activitat i la línia d’actuació ve determinada en tot moment per les inquietuds i les necessitats de la gent que hi participa.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s