DANILO MARTUCELLI: “EL PROJECTE D’EMANCIPACIÓ ESCOLAR CONSISTEIX EN FER AGRADABLE EL MÓN DEL DEMÀ”

No tothom s’atreviria a explicar com s’ha d’educar en un període d’incertesa. Aquest va ser el repte que va acceptar el sociòleg Danilo Martucelli en la ponència de clausura del IV Congrés estatal de la Confederació de MRP.

Entrevista de Pau Rodríguez pel Diari de l’Educació

descarga (1)

No tothom s’atreviria a respondre a la pregunta Com s’ha d’educar en un període d’incertesa?

Aquest va ser el repte que va acceptar el sociòleg Danilo Martucelli en pronunciar la conferència que portava aquest nom, i que servia de clausura del IV Congrés estatal de la Confederació de Moviments de Renovació Pedagògica, que se celebrava aquest diumenge a Lleida. Aquest reputat sociòleg, docent i investigador a la Universitat París-Descartes, va teixir una intervenció en què va intentar donar pistes de com en l’actualitat l’escola pot fomentar l’emancipació dels individus, una funció que se li ha exigit sempre a la institució educativa però que queda en entredit quan conceptes com el progrés o el saber cada cop són més complicats de definir.

Com s’educa en temps d’incertesa?

Mirant de tenir una imatge d’un nou escenari que implica canvis institucionals a l’escola, de relació entre docents, famílies i alumnes, i de presa de conciencia de com la societat s’està transformant i què demana a l’escola.

Quins canvis calen a nivell institucional?

Els moviments polítics sempre s’han oposat a les institucions. Hem de refundar aquesta dialèctica, no per institucionalitzar els moviments, sinó per veure com aquests poden refundar les institucions. Les persones han de recuperar la confianza en les institucions.

Institucions com l’escola.

L’escola ha de plantejar-se què vol transmetre, quin és el saber que cal en l’actualitat. Es pot seguir tenint fe en la ciència positivista del segle XIX? Si és que no, quin és el saber alternatiu? Per altra banda, l’escola fa temps es va pensar com un pacte entre generacions en el qual si estudiaves t’insertaves en un bon lloc de treball. Aquesta meritocràcia està en crisi. I per últim, hem de pensar què vol dir una institució escolar que apunta cap a l’emancipació dels individus. Aquestes tres promeses sota les quals es va fundar l’escola, avui en dia necessiten ser objecte de reflexió.

Com es treballa per l’emancipació des dels centres educatius?

Durant segles s’ha pensat que l’emancipació s’aconseguia a través del saber. S’insertava a l’escola una imatge de progrés. Però quan aquesta imatge vacila, per raons econòmiques o ecològiques, quan no saps quins són els individus que vols construir atesa la incertesa del demà, llavors és complicat definir el sentit de l’emancipació. Però sabem que ha de ser una escola que sigui capaç de pensar una altra imatge de progrés, que lluiti per un altre futur sense aceptar les fatalitats econòmiques i ecològiques del món. El projecte d’emancipació escolar consisteix en fer agradable el món del demà.

No dipositem massa esperances en l’escola?

Sí, és evident que l’escola tampoc no ha de ser la dipositària de les nostres frustracions col·lectives. No pot resoldre per ella sola problemes com la cohabitació, els prejudicis, l’atur… Una escola moderna ha de ser també modesta, realista.

Ha d’aspirar a la igualtat entre els seus alumnes?

Compte. Depèn de com l’entenguem. La igualtat davant la llei o davant les assimetries de poder insoportables no es pot negociar. Però hi ha altres formes d’igualtat que poden generar frustracions, sobretot si l’escola es converteix en una màquina de produir comparacions que destrueixen al que perd i generen motivació en el que guanya.

Almenys una igualtat d’oportunitats.

Sí, però de nou això va lligat a una promesa meritocràtica. Què passa amb els que, partint d’aquesta igualtat, acaben perdent en la carrera? I quan l’economia no crea suficient quantitat d’ocupació d’acord amb la gent que es cualifica?

Hi ha mecanismes de redistribució.

És clar, però aquesta no ha de ser una tasca de l’escola, sinó d’altres agents socials.

Vostè ha parlat d’una major singularització de l’educació.

És una manera d’apuntar cap a una major realització personal. L’ideal no és comparar-se amb els altres, sinó buscar la realització de l’alumne recolzat en suports col·lectius. Qualsevol mestre que l’escolti parlar de personalització li dirà que és fantàstic, però que no hi ha recursos.

Estem molt lluny d’aconseguir la pedagogia diferenciada. Però si ens alliberem de la carrera meritocràtica podem aspirar a una pedagogia amb ideals de realització personal, en què les notes mesurin els resultats dels alumnes no en relació als seus companys, sinó respecte a un mateix.

Cal replantejar l’objectiu amb el qual avaluem?

La filosofia de l’avaluació fa que la cúpula, les institucions, vulguin controlar les pràctiques que es fan a la base. I això pot produir efectes burocràtics desitjables per la cúpula però indesitjables pels actors educatius.

Però poden servir de diagnòstic per saber cap on han d’avançar certes politiques educatives, no?

Si fas una avaluació per tenir una idea general d’una situació, juntament amb d’altres, d’acord. El problema és si el que extreu les conclusions ho fa amb interessos polítics. En el món d’avui cadascú produeix a través del maquillatge de dades la idea de que el seu centre o institució és el millor de tots. Si rere l’avaluació hi ha una lògica de competència generalitzada s’ha de rebutjar.

El perill dels rànquings.

El més important és mesurar la qualitat del sistema, no fer classificacions. Perquè això pot generar guerres entre directors de centres, maquillatge de dades, transformación dels mètodes educatius amb la única finalitat d’obtenir bons resultats en les avaluacions… L’altre problema és que aquí els que perden en la carrera són doblement castigats: han perdut i a més seran estigmatitzats.

Als EEUU hi ha hagut protestes de famílies per un excés d’examens. Com ho veu?

A França un estudi demostrava recentment que es fan avaluacions cada tres dies. Això provoca que els alumnes no tinguin temps d’aprendre desconnectats de la lògica de l’avaluació, quan en realitat els exàmens haurien de servir per a què els docents puguem mesurar els aprenentatges i tenir una retroalimentació del que fem a classe.

Com es trenca amb la lògica de l’avaluació?

Tornant al concepte de l’escola emancipatòria, que busca la realització personal en un futur encara per definir.

Té a veure això amb adoptar metodologies actives? Una pedagogia més d’acord amb les necessitats dels nens?

L’escola és un lloc fascinant perquè és un laboratori permanent d’innovació en totes les direccions. Hem d’aconseguir que o bé les institucions deixin cohabitar aquestes pràctiques diferents en el seu si, o que aquest formidable formigueig d’innovacions acabi permeabilitzant en les insititucions.

Facilitar la innovació també vol dir dotar de més autonomia?

Sí, però malgrat els currículums i les restriccions dels programes, els docents seguim tenint enormes marges de llibertat a les aules. Tot i així s’ha de mantenir el combat per una major autonomia de centres davant les voluntats racionalitzadores de l’Administració.

En aquest temps d’incertesa, vostè és optimista pel que fa al futur de l’educació?

No podem perdre la batalla abans de començar-la. El que més em preocupa és que s’ha perdut la fe en la ciència positivista, que creia que només hi havia una forma de veritat, i això és bo, però a la vegada ha comportat zones d’obscurantismes i ignorància, i de relativisme extrem en què tot s’hi val. L’escola ha de definir què ha de transmetre com a cultura. El seu rol en aquest desafiament és vital.

La cultura del coneixement està canviant a una velocitat vertiginosa. En part gràcies a les noves tecnologies.

Hi ha una expansió de les noves pràctiques de coneixement però també de sopita. Hi ha una enorme circulació de veritats, d’indagacions, de mitges mentides i d’errors. Davant això, com s’ho fa el ciutadà per distingir les certeses? L’escola ha d’aconseguir que els ciutadans adquireixin una actitud i eines per a la indagació i la recerca de la veritat. Aquest objectiu és fonamental per a l’escola del demà.

Anuncis

Quant a casaldelmestregranollers

El Casal del Mestre de Granollers Vallès Oriental, és un punt de trobada de persones interessades en educació. És una entitat sense ànim de lucre que vetlla per la millora i la innovació en educació. La vida del Casal es gestiona íntegrament de manera lliure i independent de qualsevol entitat pública o privada. La Junta recull les inquietuds i els interessos dels socis/es, que es concreten en la seva dinàmica. Les relacions que s’estableixen amb altres entitats que subvencionen part dels nostres projectes o ens aporten materials o altra mena de col·laboració, es fan en funció d’acomplir els objectius del Casal, sense que això condicioni la llibertat de gestió. Són els propis socis i sòcies del Casal i altres persones que col·laboren de manera puntual qui proposen i organitzen les activitats. Per tant , l’activitat i la línia d’actuació ve determinada en tot moment per les inquietuds i les necessitats de la gent que hi participa.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s