UN NOU DECRET SOBRE LES NECESSITATS EDUCATIVES ESPECIALS MARCA EL „SER O NO SER‟ DE L‟ESCOLA INCLUSIVA

Ensenyament obre la redacció de l’esborrany a la participació dels agents socials, a la vegada quepren tota mena de cauteles per evitar filtracions. Serà el tercer decret en trenta anys; els anteriorssón del 1997 i 1984.

REPORTATGE: La millor escola per la Bea (veure al final)

VICTOR SAURA/El Diari de l’Educació

descarga (9)

El model d’escola inclusiva a Catalunya passarà una prova de foc els propers mesos. El departament d’Ensenyament ha iniciat els tràmits per a elaborar un nou decret que regularà l’escolarització dels alumnes amb necessitats educatives especials (NEE), i que s’hauria de convertir en la palanca que promogués tots els canvis necessaris per que el sistema educatiu català esdevingui veritablement inclusiu. El decret s’ha obert a la participació de moltes entitats socials, però la cautela és tan extrema que cap no l’ha pogut llegir fins ara en la seva integritat, segons han confirmat diverses d’aquestes entitats a El Diari de l’Educació.

En les darreres setmanes, representants d’un munt d’entitats del món de la discapacitat, de les famílies o dels sindicats estan desfilant pel departament d’Ensenyament per dir la seva sobre el nou decret, que en cada visita agafa un nou matís. De moment, amb les màximes reserves per evitar que hi hagi trenta versions circulant del que per ara és només un esborrany. Ningú no el veu sencer, en alguna ocasió els interlocutors han rebut una explicació sobre el seu contingut, en  alguna altra han tingut un temps limitat per llegir alguna de les cinc parts en què està dividit l’articulat. A partir d’aquí, els interlocutors han fet les observacions que els ha semblat convenients i les funcionàries del Servei d’Atenció a la Diversitat i la Inclusió han pres nota. Però d’allà no surt ni una fotocòpia, ni tampoc una foto feta furtivament amb el mòbil.

El decret és una iniciativa de la nova directora d’Educació Infantil i Primària, Carme Ortoll, nomenada per la consellera Irene Rigau a finals del curs passat, en substitució d’Alba Espot. En les seves intervencions davant dels representants socials, Ortoll ha defensat amb entusiasme l’escola inclusiva i ha argumentat la necessitat del decret perquè l’anterior (el 299/97) té més de 17 anys i cal una nova normativa que harmonitzi tot el que s’ha fet des d’aleshores en aquest àmbit, com dos plans directors (2003 i 2010), la creació de les Unitats de Suport a l’Educació Especial (USEE) o la mateixa Llei d’Educació de Catalunya (LEC), aprovada l’any 2009 i que recull el principi d’escola inclusiva com un dels eixos del sistema educatiu català.

Trenta anys enrere

El decret 299/97 va ser una revisió i actualització del decret 117/1984 sobre l’ordenació de l’Educació Especial per la seva integració en el sistema educatiu ordinari, que encara avui és vigent. El primer que a l’Estat espanyol definia l’educació especial no com un subsistema educatiu sinó com un ―conjunt de mitjans d’ordre personal, tècnic i material posats a disposició dels diferents nivells educatius del sistema escolar ordinari perquè aquest doni ple compliment al dret constitucional d’aquest ciutadans a l’educació‖. En conseqüència, tant en aquest decret com en el 299/1997 s’establia que l’escolarització dels alumnes amb NEE havia de fer-se preferentment en els centres ordinaris i només de forma excepcional, en centres d’educació especial.

Aquesta excepcionalitat es limitava a dos supòsits: que la ―gravetat de la minusvalidesa‖ fes imprescindible l’escolarització en un centre d’educació especial o que els centres ordinaris més propers a l’alumne no disposessin dels recursos necessaris. Òbviament, aquest segon supòsit havia de ser temporal, però trenta anys després la manca de recursos (o la seva indeguda utilització) encara serveix d’argument per derivar alumnes amb discapacitat cap a la xarxa de centres d’educació especial.

Llums i ombres

Pel que fa al contingut específic del nou decret, que substituirà els dos anteriors, es fa difícil anticipar res davant d’un redactat tan secret i canviant. Tampoc hi ha un calendari precís per a la seva tramitació, o almenys no es comunica als representants socials, però sembla que la intenció és que vegi la llum abans que es tanqui la legislatura.

Entre les persones que han participat en aquesta roda de consultes hi ha opinions per a tots els gustos, en funció del fragment que han tingut a les mans, o de les explicacions que han rebut, o naturalment dels interessos propis de l’entitat social que representen. En general, hi ha la sensació positiva que el Departament té voluntat real d’escoltar tots els punts de vista i que s’ha posat les piles després d’anys de passivitat (conseqüència de la qual en els darrers cursos havia baixat el percentatge d’alumnes amb NEE escolaritzats en centres ordinaris); però a la vegada la impressió també més estesa és que malgrat les bones paraules de la directora general el nou decret no alterarà gaire l’statu quo actual.

En aquests moments a Catalunya hi ha uns 18.000 alumnes amb NEE, amb un ventall de necessitats pedagògiques molt variades atès que aquest univers el formen infants i joves amb discapacitat intel·lectual, motriu, sensorial, amb malalties mentals o pluridiscapacitats. D’aquests 18.000 aproximadament 7.000 (39%) estan escolaritzats en 105 centres d’educació especial, i els restants 11.000 (61%) es reparteixen per tota la xarxa de centres ordinaris (la majoria centres públics). De la situació d’aquests 11.000 poca cosa se’n sap. Sovint la seva ―inclusió‖ és més aparent que real, ja que les USEE, que van ser concebudes com a unitats de recursos (docents, educadors, vetlladores) per facilitar el procés d’integració a l’aula ordinària, en alguns o molts casos s’han acabat convertint de facto en aules d’educació especial incrustades en els centres ordinaris.

A banda, una petita part dels computats com a alumnes integrats en realitat fan escolarització compartida, la qual cosa vol dir que uns dies a la setmana assisteixen al centre ordinari i uns altres a un centre d’educació especial.

Segons diverses fonts, el nou decret consagra aquest triple model d’escolarització (ordinària amb USEE, compartida i especial), i no aposta per la reconversió progressiva dels centres especials en centres de recursos que facilitin l’escolarització dels alumnes amb NEE a l’escola ordinària (principal reivindicació de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva). Altres fonts alerten que l’esborrany, en el seu redactat actual, augmenta el nombre d’alumnes de les USEE, que ara atenen (o acullen, segons com es facin servir) 8-10 alumnes, i que podrien passar a tenir-ne fins a 14 sense que això impliqui un augment dels recursos humans i materials destinats a aquestes unitats.

Altres cavalls de batalla, que ara per ara no recull l’esborrany, tenen a veure amb la transparència i continguts dels Plans Individuals (PI), ja que els representants socials demanen que continguin amb tot el detall possible les adaptacions curriculars i els recursos que necessita l’alumne amb NEE, i sobretot que quedi ben clar que la darrera paraula sobre la decisió d’escolaritzar un infant en un o altre tipus de centre la té la família i no l’administració; és a dir, l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic).

La millor escola per la Bea

El cas excepcional d’una nena de nou anys amb síndrome d’Angelman que està escolaritzada al centre ordinari del seu barri

unnamed-1

Es diu Beatriz, té nou anys i fa tercer de primària al CEIP Lavínia, al barri de Les Corts de Barcelona. Aprèn a l’aula, es relaciona amb els companys, juga al pati i dina al menjador, i tot això que no té res d’especial ho fa malgrat les evidents dificultats de qui ha nascut amb síndrome d’Angelman, una alteració del cromosoma 15 que afecta aproximadament a un de cada 20.000 naixements i que causa una discapacitat intel·lectual considerada severa, així com problemes associats de motricitat.

La Bea és dels poquíssims casos a Catalunya, potser l’únic, d’un alumne amb síndrome d’Angelman que està escolaritzat en un centre ordinari. Aquesta va ser la opció triada pels seus pares, que en el salt de l’escola bressol a P-3 van haver de lluitar de valent per doblegar les resistències inicials de l’administració educativa. Tant uns com altres volien el millor per la nena, però mentre els pares confiaven en la potència de les dinàmiques que es generen en un entorn normalitzat com a motors d’estimulació i aprenentatge, l’administració entenia que a l’escola ordinària la Bea no rebria tants suports especialitzats com sí podria trobar en un centre especial. És un debat habitual. I difícil. S’hi barregen moltes emocions i algunes pors.

“Per desgràcia, escoltem molt sovint l’argument dels recursos; però si creiem en l’escola inclusiva, i tothom diu que hi creu, no és l’alumne qui ha d’anar on són els recursos, sinó que els recursos han d’anar on és l’alumne”, senyala Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva.

Lavínia era l’escola del barri i a la que anava el seu germà, dos anys més gran. I havia tingut i tenen altres alumes amb discapacitat, però cap amb el grau de dependència de la Bea (el seu certificat de discapacitat li marca un 75%). Explica la seva mare que, en aquell temps avui llunyans i superats, algú (que no esmenta ni cal) li va venir a dir alguna cosa així com que la inclusió està molt bé però que la Beatriz estava “massa discapacitada”. Són d’aquelles frases que es claven a l’ànima. El suport de la Fundació Aspasim, i la relació amb una altra mare que havia viatjat al Canadà, on li havien ensenyat alumnes amb Angelman a l’aula ordinària, van ser determinants perquè la família mantingués la seva voluntat de seguir endavant.

La Bea és un bon exemple que allò que sobre la teoria està molt clar a l’hora de la veritat, que és quan es baixa al terreny de l’aula, és molt més complex. L’adaptació no va ser gens fàcil, ni per la Bea ni pel centre. Les coses han canviat molt, en positiu, si bé segueix necessitant un acompanyament personal durant tot el temps que passa al centre. Mentre és a l’aula amb la resta del grup té al seu costat una vetlladora, amb la que habitualment fa activitats diferents a la resta de companys (la música és la gran excepció, la segueix i gaudeix); i en determinades hores surt de l’aula per rebre una atenció individual per part d’una mestra d’educació especial. Tot d’acord amb el seu pla individual (PI). També ella té uns objectius d’aprenentatge. Igual com tothom, però diferents.

La Bea no parla, aquest és possiblement el seu principal handicap, però quan vol es comunica, amb el tacte, amb la mirada o amb l’ordinador, mitjançant pictogrames molt elementals. Aparentment no segueix massa el que fan els altres a l’aula, però està treballant en el que li toca. Expressa quan té set o té ganes d’anar al lavabo, o quan està contenta o cansada. I té molt clar qui són els seus companys de classe i qui són els seus mestres; i com tothom té més afinitats amb uns que amb altres. I ho demostra. Pels seus companys, no hi ha dubte que forma part del grup, i com a qualsevol grup uns la mimen molt i altres la tracten amb més indiferència. Però no és un element estrany, porten sis anys creixent junts! Aquesta convivència diària amb algú com la Bea els està fent millors persones, com diuen els experts? Sense dubte, opinen al centre, aquest grup sortirà molt ben après pel que fa a conviure amb la diversitat.

Amb tot, a l’escola Lavínia el cas de la Bea es tracta amb extrema prudència. Sense triomfalismes. Les mestres que més l’han seguida estan molt satisfetes amb els progressos que ha fet, en especial en el camp de les relacions socials i afectives. També observen avenços evidents en l’apartat motriu i en l’autocontrol. Ja no fa rebequeries ni interromp, sí que s’aixeca quan vol, però en general a l’aula fa les activitats que li toquen i sembla que cada cop es fixa més en el que passa al seu voltant. Per algú com la Bea un petit pas és sempre un salt de gegant.

Però al centre tampoc amaguen les seves reserves pel que fa al terreny cognitiu. “Li estem donant el màxim que se li pot donar?”. “Guanyaria més autonomia amb un altre tipus d’atenció?”. Són preguntes que surten sovint. Però si fa sis anys, quan va entrar a P-3, algú els hagués dit que a tercer encara hi seria segurament ningú s’ho hauria cregut. I en canvi està passant. El pas del temps i la bona comunicació amb la família ha facilitat molt les coses, així com l’extraordinària professionalitat de tots aquells mestres, educadors i vetlladors que al llarg del temps han intervingut amb la Bea, subratllen des del centre. Però els dubtes són persistents. El vell debat no s’ha tancat. “No sabem si està al millor lloc, però és la nostra alumne i com a tots li intentem donar el millor”, expliquen.

Diu el pedagog Josep Maria Jarque, pioner i impulsor, ja des dels anys vuitanta, del que aleshores se’n deia integració que “l’escola inclusiva és aquella on tots els alumnes troben resposta a les seves singularitats i a tots se’ls exigeix d’acord amb les seves capacitats. És l’escola de l’excel·lència cooperativa i no competitiva, i els mestres i professors ordinaris són les parets mestres (amb els suports necessaris) que aguanten la teulada d’una escola que no exclou ningú”. “Situacions com les d’aquesta alumna –afegeix– els mestres les han de viure sense tantes angoixes; si aquests requisits es donen, i sembla clar que aquí s’estan donant, és que la Beatriz està al millor lloc on pot estar”.

Advertisements

Quant a casaldelmestregranollers

El Casal del Mestre de Granollers Vallès Oriental, és un punt de trobada de persones interessades en educació. És una entitat sense ànim de lucre que vetlla per la millora i la innovació en educació. La vida del Casal es gestiona íntegrament de manera lliure i independent de qualsevol entitat pública o privada. La Junta recull les inquietuds i els interessos dels socis/es, que es concreten en la seva dinàmica. Les relacions que s’estableixen amb altres entitats que subvencionen part dels nostres projectes o ens aporten materials o altra mena de col·laboració, es fan en funció d’acomplir els objectius del Casal, sense que això condicioni la llibertat de gestió. Són els propis socis i sòcies del Casal i altres persones que col·laboren de manera puntual qui proposen i organitzen les activitats. Per tant , l’activitat i la línia d’actuació ve determinada en tot moment per les inquietuds i les necessitats de la gent que hi participa.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s