MANEL GENER: ‘HAN AUGMENTAT SIGNIFICATIVAMENT ELS NENS QUE PRESENTEN TRASTORNS DE SALUT MENTAL’

Entrevista a Manel Gener, psicopedagog i membre dels EAP amb més de trenta anys d’experiència· ‘La inseguretat de pares i professors malmet el principi d’autoritat necessari per a poder educar’

Pere Cardús i Cardellach/Vilaweb

808-700x357

El cas tràgic de l’alumne de l’IES Joan Fuster de Barcelona que dilluns va matar un professor i va ferir quatre persones més ha suscitat moltes qüestions i dubtes sobre els sistemes de detecció de les malalties mentals infantils al sistema escolar. Els Equips d’Assessorament Pedagògic (EAP) són els encarregats de donar suport i oferir assessorament a mestres i professors quan es troba un possible cas de necessitat d’atenció especial. Manel Gener fa més de trenta anys que treballa de psicopedagog. Actualment està a la zona del Vallès. Li demanem què pensa del cas del noi de l’IES Joan Fuster, com es poden detectar comportaments de risc, quins són els problemes més habituals en l’àmbit educatiu i quins factors d’alarma poden identificar els pares i els mestres, entre més qüestions.

Amb la informació que tenim, es pot explicar què li va passar a l’alumne del Joan Fuster dilluns?

És difícil d’entendre que una situació d’aquestes aparegui del 0 al 100, del no-res a un fet tan greu. De segur que ara, quan s’estudiïn els antecedents i la situació d’aquest noi, tindran elements per a poder entendre què ha passat. Però entenc que ningú no podia imaginar que entrés en un estat extrem com va passar dilluns quan va matar el professor i va agredir més gent. És la primera vegada que hi ha un cas com aquest al nostre país. Fins i tot, dubto que ell mateix veiés clar que volia matar ningú. Pot ser que anés amb la idea i el deliri d’agredir, però segurament no tenia previst d’arribar a aquest extrem. És un fet extraordinari, únic i tan de bo que fos irrepetible. Era molt difícil d’haver-ho detectat amb cap dels protocols amb què treballem.

Si ha estat un cas de malaltia mental, és normal que no hi hagués símptomes que ho fessin sospitar?

És possible que no hi hagués prou elements per a pensar que la seva resposta tindria la gravetat que ha tingut. La consellera Rigau ha dit que hi havia hagut una baixada de rendiment i de l’actitud a l’escola i que li feien un seguiment amb instruments d’autocontrol que requerien la participació dels pares. Això vol dir que sí que s’havia detectat algun indici. Però això que ha passat no crec que es pogués preveure ni que cap protocol ho pogués detectar.

Quins problemes de salut mental detecteu més sovint a les escoles?

El diagnòstic de la salut mental en edats infantils és una tasca molt complexa. De fet, molts criteris aplicats indiquen que fins a una edat més avançada —entre 12 anys i 14— no es pot identificar una malaltia ben definida. En edat infantil no podem dir que un nen sigui depressiu o psicòtic. Sempre parlem de perfils o de trets que assenyalen una possibilitat, però no podem anar més enllà. Ara, aquests últims anys sí que veiem que han augmentat significativament els nens que presenten trastorns de salut mental des del vessant més depressiu fins a un de més disruptiva o agressiu. I quant a recursos, les maleïdes retallades en educació i salut fan que hi hagi mancances importants en la capacitat de detecció, però sobretot en el tractament.

Dieu que augmenten els casos detectats. També es detecten en edats més curtes?

Sí. Cada cop en nens més petits. Hi ha una cosa que em sembla que ho pot explicar. Per a educar una persona es necessiten bàsicament dues coses. Per una banda, els elements que afecten la nutrició emocional; totes aquelles coses que fan que una persona se senti estimada, protegida, valorada, etc. Aquest eix de la nutrició emocional és molt ampli i es pot treballar de moltes maneres. Per una altra banda, l’establiment de límits. Els límits en el sentit d’ajudar el nen a entendre què és correcte i què no ho és, on hi ha perill i on no n’hi ha, quines són les normes i per què s’han de complir… Aquests dos eixos configuren el camí perquè el nen pugui créixer bé si no hi ha problemes biològics o genètics. Són dos eixos en crisi. Això fa que ens trobem nens que no tenen una bona nutrició emocional o nens que no aprenen on són els límits. A més, en aquest país complir les normes no és moda, perquè venim d’un règim autoritari i ens sembla que hem de ser molt permissius. Això fa que els nens tinguin com més va més dificultats de situar-se i d’orientar-se.

Quins factors concrets expliquen l’agument dels casos detectats?

La crisi econòmica és un factor que cal tenir en compte. Tan sols cal veure la demanda de beques de menjador que hi ha, per exemple. Imagina’t uns pares que tenen dificultats per a donar menjar als seus fills… La crisi econòmica fa que les relacions en el context familiar i en l’entorn social dels nens es construeixin envoltades de sofriment i dificultats. És evident que això influeix en el benestar dels nens i els origina ansietat i aïllament. A més, venim d’un període que semblava que havíem de lligar els gossos amb llonganisses i que tot era per usar i llençar. Durant un temps hem deixat de donar importància a l’esforç.

I la sobreprotecció?

La sobreprotecció també és un factor que influeix en l’augment de casos. En el fons, la sobreprotecció és un moviment que surt d’un per tornar a un mateix. Sobreprotegim perquè no podem suportar que el nen pugui equivocar-se fent res. I aleshores ja la fem nosaltres. Quan sobreprotegim, anul·lem el nen com a persona i no permetem que desenvolupi recursos per sortir-se’n. Això passa en el terreny material i en l’emocional. Tots aquests factors hi influeixen i ens trobem amb nens més febles i vulnerables. També és cert que ara ho analitzem tot i observem qualsevol comportament dels infants. Això pot contribuir a formar aquesta impressió de creixement important de casos que potser abans no observàvem.

La pèrdua d’autoritat dels mestres i professors és un tòpic o és un factor més a tenir en compte?

Hi ha un llibre molt interessant que es titula ‘El desconcert de l’educació’, escrit per Salvador Cardús, que diu els educadors tradicionals —mestres i pares— ara tenen molta competència. En una societat molt oberta en què la informació corre lliurement per molts canals diferents, els nens tenen moltes fonts noves per a adquirir coneixements i models de comportament que no són a l’abast dels pares i mestres. Això ha portat molta inseguretat als pares i als mestres. Nosaltres parlem molt amb les famílies i no he trobat mai ningú que em digués que era el pare perfecte. En canvi, ens trobem molt sovint pares que ens diuen que no saben què fer en una situació que no poden controlar. Hi ha una inseguretat de pares i professors que malmet el principi d’autoritat necessari per a poder educar. Si un dels pilars de l’educació és posar límits, és clar que ho pot fer qui té autoritat. I aquest concepte també ha entrat en crisi perquè es confon autoritat amb autoritarisme.

Què passa quan un mestre descobreix un comportament preocupant en un nen?

Els mestres són uns grans detectors de les dificultats dels nens. Depèn del cas, de la situació i de l’escola, els canals per reconduir aquestes demandes són més operatius o menys. Però les escoles saben que tenen l’Equip d’Assessorament Pedagògic a què poden recórrer perquè els ajudem. Els escoltem i preparem un pla per abordar l’educació i l’atenció dels nens. Qui hi ha dins l’aula és el mestre. Per tant, nosaltres hem d’escoltar-lo i ajudar-lo a actuar en cada cas. Podem fer una avaluació psicopedagògica. Si el problema localitzat té a veure amb l’aprenentatge escolar i la participació a l’escola, el camí és pedagògic. Si el problema és de salut mental, disposem de serveis que depenen dels departaments de Benestar i de Salut, als quals podem derivar el cas.

Quan són nens fins a quatre anys o cinc, se n’ocupen els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP); i a partir d’aquesta edat fins a divuit, els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ). A partir d’aquí, mirem de treballar coordinadament des de tots els serveis d’atenció.

És difícil, però és el sistema més efectiu.

Amb aquesta manca de recursos, deu ser molt difícil d’atendre tanta demanda…

No és fàcil. El tractament de la salut mental en aquest país encara viu en una situació deficitària. Jo puc parlar de la meva zona —el Vallès—, on el CSMIJ no és que sigui infradotat, sinó que és en una situació de vergonya. Si tinguessin el doble de professionals al servei del CSMIJ encara no donarien l’abast. Hi ha molta pressió assistencial, en aquest servei. Si no tenen prou temps per a atendre les famílies i els nens, és impossible que en tinguin gaire per a treballar amb els professionals que som a la xarxa. Tampoc no té gaire sentit que un psicopedagog de l’EAP hagi d’atendre sis centres o set, com passa en algunes zones. Tanmateix, dediquem tot l’esforç a fer possible que s’atenguin tots els casos.

Quins són els senyals d’alarma que poden ajudar un mestre o un pare a descobrir problemes en salut mental?

A l’escola, el mal rendiment escolar pot ser un primer indicador, com també l’actitud i la comunicació del nen a l’aula. Hi ha moltes coses diferents, que ens indiquen que el nen passa una situació de dificultat. Però s’ha de ser prudent, perquè no qualsevol símptoma de dificultat és indicador d’un problema de salut mental. Els procediments per a fer un diagnòstic clínic de problema de salut mental són ben definits i esquematitzats. S’han d’escaure uns certs factors i repetir-se en un temps determinat per poder diagnosticar un trastorn mental. Per posar un exemple en un àmbit diferent, no podem dir que un nen sigui objecte d’assetjament escolar perquè uns companys li hagin fet la punyeta durant tres dies. Cal ser molt prudents i no precipitar-se en la identificació dels problemes de salut mental.

Després d’un cas com el de dilluns o de casos d’agressivitat extrema, quin és el destí del nen? Quin camí seguirà? Qui se’n fa càrrec?

En un cas sense precedents com el de dilluns, tan sols puc dir que no em sé imaginar cap solució fàcil. Algú es pot imaginar aquest noi d’aquí a mig any assistint a classes en un institut normal i corrent? Aquest cas és tan especial que no pot servir ni d’exemple. Els alumnes que han viscut casos de disrupcions importants han de ser tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) en centres especialitzats. N’hi ha de règim més obert o més tancat. Si hi ha els recursos humans i tècnics, aquests nois poden recuperar una certa normalitat. També depèn de les responsabilitats que es derivin de l’agressió comesa. Però sí que hi ha nois que poden recuperar la normalitat als centres escolars.

Parlar-ne com ho fem aquests dies arran del cas de l’IES Joan Fuster contribueix a estigmatitzar les malalties mentals o afavoreix la sensibilització social?

Ens preocupa moltíssim l’estigmatització. I ens preocupa l’ús, el to i el contingut dels comentaris que es fan quan passa un cas com aquest. La consellera Rigau deia ahir una cosa molt interessant quan a Catalunya Ràdio li van demanar si la gent s’havia de preocupar perquè alguns diaris deien que havia crescut la violència a l’escola. Amb molt d’encert, Rigau va dir que ens hem de preocupar del fet que hi hagi diaris que diguin aquestes coses. Perquè a les escoles de Catalunya no hi ha violència. En canvi, si un cas desgraciat com el de dilluns ajuda a fer una reflexió que serveixi per a prendre decisions que millorin la capacitat d’atendre la infància d’aquest país, cal aprofitar-ho.

Anuncis

Quant a casaldelmestregranollers

El Casal del Mestre de Granollers Vallès Oriental, és un punt de trobada de persones interessades en educació. És una entitat sense ànim de lucre que vetlla per la millora i la innovació en educació. La vida del Casal es gestiona íntegrament de manera lliure i independent de qualsevol entitat pública o privada. La Junta recull les inquietuds i els interessos dels socis/es, que es concreten en la seva dinàmica. Les relacions que s’estableixen amb altres entitats que subvencionen part dels nostres projectes o ens aporten materials o altra mena de col·laboració, es fan en funció d’acomplir els objectius del Casal, sense que això condicioni la llibertat de gestió. Són els propis socis i sòcies del Casal i altres persones que col·laboren de manera puntual qui proposen i organitzen les activitats. Per tant , l’activitat i la línia d’actuació ve determinada en tot moment per les inquietuds i les necessitats de la gent que hi participa.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s