EL SEGON (I ÚLTIM?) CURS DE LA LOMCE

Aquest setembre arranca el segon curs d’aplicació del calendari de la LOMCE, però potser també l’últim. L’oposició de 12 comunitats i les eleccions generals previstes per al desembre fan presagiar un escenari en què s’haurà de plantejar una alternativa a la llei del PP.
PAU RODRIGUEZ/Diari de l’Educació

forges-lasec3b1o

L‟estiu ha sigut mogut a la majoria de conselleries d‟Educació de les comunitats autònomes. La promesa electoral de paralitzar la Llei Orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) formulada per moltes forces d‟esquerres –al govern després del 24-M– els ha obligat a buscar, a contrarrellotge, les escletxes legals per esquivar la denominada llei Wert. La seva situació no és nova, ja s’hi va trobar Catalunya el curs passat. Aquest setembre arranca el segon curs d’aplicació del calendari de la LOMCE, però potser també l‟últim. L‟oposició de 12 comunitats i les eleccions generals previstes per al desembre fan presagiar un escenari en què s‟haurà de plantejar una alternativa a la llei del PP.
“No es pot aturar la llei sense una nova proposta, això és evident”, constata Carmen Rodríguez, doctora en Pedagogia de la Universitat de Màlaga i impulsora del Foro de Sevilla, un fòrum de participació d‟experts en educació que ha elaborat un document amb les bases d‟una nova llei educativa, i que compta amb el suport dels principals sindicats, associacions de famílies i partits com el PSOE o IU. “Volem contribuir al debat educatiu des de la reflexió”, exposa Rodríguez. La proposta del Fòrum inclou mesures com blindar una dedicació del 7% del PIB a les aules o revisar el concepte d‟escola inclusiva i democràtica.
La sensació de viure un moment de canvi, d‟oportunitat ineludible per posar els fonaments d‟un nou model educatiu –en aquest context s‟hi pot inscriure també el procés sobiranista català– és cada cop més creixent. L‟inconvenient és que, a dia d‟avui, i paradoxalment, aquest sentiment avança en paral·lel a l‟aplicació inevitable de la LOMCE. Aquest any –a Catalunya s‟inicia el 14 de setembre– la nova llei es consolida a tots els cursos de Primària, inclosa una prova d‟avaluació externa a Sisè, i als cursos imparells de Secundària i Batxillerat.
La conjura de les 12 comunitats autònomes que no estan en mans del PP per frenar el calendari dibuixat per Wert va obtenir escassos resultats en la darrera reunió amb el nou Ministre d‟Educació, Íñigo Menéndez de Vigo. Aquest fet ha abocat moltes de les conselleries d‟Educació a fer malabarismes per maquillar els currículums amb l‟escàs marge que la pròpia llei dóna a les autonomies.
“Vam demanar al ministre que paral·litzés el calendari d‟aplicació de la llei, però res. Igual que Wert”, evoca el conseller d‟Educació del País Valencià, Vicent Marzà, en una entrevista que publica demà El Diari de l’Educació. El que sí que ha fet la Generalitat valenciana és modificar d‟urgència el decret que desplegava el currículum “per canviar qüestions pedagògiques clau” sense incomplir la normativa i, per tant, “sense generar caos”. Per aquesta via ha retornat les quatre hores setmanals d‟assignatures troncals a Batxillerat i els 60 minuts de classe –en comptes de 45– a Primària.
Altres comunitats autònomes, com Andalusia, Cantàbria o Aragó s‟han proposat recuperar Educació per a la Ciutadania, l‟assignatura demonitzada pel PP i desapareguda a la LOMCE. Fins i tot l‟Assemblea de Madrid ha aprovat una proposta no de llei, gràcies als vots de PSOE i Podemos i l‟abstenció de Ciutadans, per instar el seu Govern, presidit per el PP, a que no desplegui la norma.
A Catalunya, és coneguda la voluntat de la consellera Irene Rigau d‟esquivar pedagògicament la llei però aplicar-la administrativament per garantir els títols. En matèria curricular, la Generalitat ha aprovat també aquest estiu el respectius decrets. Destaca el manteniment dels ensenyaments artístics, l‟augment d‟hores de matemàtiques o una alternativa a l‟assignatura de Religió a l‟ESO –optativa però avaluable, segons la llei Wert– que també incorpora coneixements de cultura religiosa.
Consens més enllà d’una nova llei “La LOGSE [llei d‟educació aprovada pel Govern de Felipe González] plantejava una escola comprensiva, democràtica, laica, però aspectes com aquests no s‟han arribat mai a aplicar”, exposa Rodríguez, que afegeix que al Foro de Sevilla hi predomina la idea que “no es pot tornar a lleis anteriors”. Aquesta última conclusió la comparteix Ismael Palacín, director de la Fundació Bofill, queevoca una entrevista a Mariano Fernández Enguita publicada a El Diari de l‟Educació en assegurar que “no hi ha cap paradís al qual tornar”.
“El més important és construir una cultura del consens per sortir de la roda de lleis i contrareformes”, proposa Palacín, convençut que per al debat educatiu “hi ha moltes evidències i experiències internacionals” que es poden tenir en compte. “S‟ha d‟implicar tots els actors fugint del debat partidista, i assumir que la llei que en surti no serà del gust de tothom”, conclou. En aquest sentit aporta l‟exemple del Pacte per l‟Educació de les Illes Balears, sorgit des de la base per dotar d‟estabilitat el sistema.
En aquesta conjuntura, el director de la Fundació Bofill també creu rellevant recordar que “moltes de les coses importants en l‟educació no passen per les lleis i decrets sinó per un vent fort de renovació pedagògica i autonomia escolar: les lleis tendeixen a no ser gaire capaces de governar la innovació”, exposa. En un article publicat avui, Joan Domènech, mestre a l‟escola Fructuós Gelabert (Barcelona), incideix en aquesta reflexió amb l„enumeració d‟algunes pràctiques que es poden dur a terme en el dia a dia dels centres malgrat la llei vigent: des de “definir i consolidar pràctiques democràtiques als centres” fins a convèncer-se, els docents, que estan “capacitats per exercir amb autonomia”.

LOMCE-making-of_EDICRT20131023_0001_3

L’ESCOLA DEL DIA A  DIA CONTRA LA LOMCE
Seria interessant complementar els debats molt centrats en els canvis polítics i socials amb el plantejament de possibilitats pràctiques les mesures concretes que poden ajudar a solucionar els problemes endèmics del sistema educatiu
JOAN DOMENECH/Opinió “El Diari de l’Educació
El Diari de l‟Educació m‟encarrega un article sobre la LOMCE per començar el curs. Voleu que us digui la veritat? Aquest estiu no penso en la LOMCE. Al setembre em toca entomar un nou curs, deixant de ser director i, a hores d‟ara, no sé el curs que em tocarà, ni conec tots els companys amb qui treballaré. No sé si els projectes i expectatives que estava imaginant al mes de juny, podran ser possibles. No sé, tampoc, si el nou equip de gestió, tindrà els recursos, sobretot humans, que faran possible la continuïtat del projecte. La LOMCE, té alguna relació amb aquestes inseguretats? Potser… Deixem-ho així.
En aquest article intento aportar algunes propostes per evitar les conseqüències d’una lleique no hauria estat possible sense la consolidació d‟una tradició legislativa caracteritzada per:
 L‟educació com a espai de confrontació ideològica.
 Una visió que l‟escola canvia a partir de les Lleis –en un sentit o en un altre.
 Entendre les reformes i actuacions de l‟administració com a garanties del canvi a nivell educatiu. L‟administració s‟ha cregut en l‟obligació de dir “com s‟han de fer les coses”, ja que pensa que ni els professionals ni els centres educatius poden canviar ni millorar la realitat d‟una forma autònoma.
Així s‟han gestat lleis, en les quals, des d‟una posició vertical de poder, s‟administrava el canvi i es situaven les formes i maneres de dur-lo a la pràctica. Tot això, tenia com a conseqüència restar capacitat de decisió als centres educatius, una cultura de la dependència i, a la vegada, afavorir la desconfiança en el conjunt de propostes provinents de l‟administració. Qui dia passa -qui Llei passa-, any empeny. Però els problemes, endèmics, continuen.
S‟ha construït una cultura en els centres educatius d‟immobilisme, de poc soroll per evitar que les seguretats adquirides durant temps es posin en perill. La LOMCE ha provocat un cert moviment de resistència i insubmissió, però ha estat pràcticament testimonial, sent conscients que algunes centres educatius han adoptat altres formes de resistència però ho han fet des de l‟anonimat més estricte i mirant de passar desapercebuts. Mentre que molts d‟altres han continuat amb les pràctiques de sempre, sense que els hi afectessin aquests canvis legislatius, a no ser pels aspectes formals i administratius.
La LOMCE és una llei que atempta contra molts principis democràtics, contra la manera que entenem que ha de funcionar l‟aprenentatge, contra la democràcia a l‟escola, contra els projectes de normalització de la llengua, contra la democratització del currículum, contra la participació de les famílies… Vol establir una posició depenent del sistema educatiu respecte a les demandes del món empresarial i del capitalisme especulatiu. No potencia la cultura, ni la igualtat, ni l‟educació pública de tots i per a tots. Però és una llei que pateix molts dels mals de les anteriors lleis i, ara, ens donem compte que totes, en el seu conjunt, no han ajudat a empoderar els centres i al professorat i a consolidar una cultura professional independent i autònoma dels canvis polítics, i que faci possible una resposta adequada als reptes educatius de la societat actual.
La LOMCE evidencia el fracàs de les grans reformes educatives
Una part del fracàs de les actuals polítiques educatives en la nostra societat, la podem vincular amb el fracàs de les grans reformes educatives enteses com a instruments per canviar i millorar l‟educació. És evident que la LOMCE només pretén aquest objectiu de forma indirecta o fictícia, ja que la seva principal intenció és construir un sistema educatiu depenent de les corrents productives, econòmiques i antisocials del capitalisme més especulatiu i segregador. Però com a Llei que hereta les característiques d‟actuacions i cultures de molts governs de la transició (Llei vertical, amb poca o nul.la implicació, recursos limitats, polítiques homogeneïtzadores, ingerències ideològiques, insuficients estímuls a la professionalitat, insuficient empoderament dels centres educatius i polítiques de la dependència, centralització administrativa i burocratització del sistema i de la innovació…), consolida la distància entre la pràctica real dels centres educatius i les polítiques dels governs i les administracions, caracteritzades per una gran desconfiança entre totes les parts.
Cada vegada es fa més evident la necessitat que les Lleis han de respondre i situar marcs generals, regles de joc universals basades, potser exclusivament, en les Declaracions dels Drets Humans i poca cosa més. M‟atreveixo a pensar una Llei de rang superior, fins i tot europeu, que situï els grans objectius consensuats a nivell social, amb un nou pacte educatiu que inclogui les necessitats de la majoria dels ciutadans i de les poblacions més necessitades de l‟educació per superar la seva situació de classe i desigualtat.
Cal estendre la idea que l‟educació s‟ha de desprendre de la seva característica com a àmbit sectari de lluita ideològic i retrobar la seva pròpia naturalesa, potenciadora de la individualització de la ciutadania, en un context social innovador, millorat qualitativament. Ja que si l‟educació no ha de servir per millorar la societat i la situació personal de tota la població, quin és el seu objectiu? Aquesta és la única ideologia que hauríem de permetre per l‟educació.
Abans he començat explicant les meves preocupacions estiuenques. És evident que la LOMCE no les resol. Com tampoc les resol, deixeu-ho dir, una Llei de funció pública obsoleta, creada, construïda i apedaçada per tots els partíts polítics que han governat i pels sindicats que l‟han negociat durant tota la transició. I em sembla igualment greu i negativa per a la millora de l‟escola i l‟educació. Com que amb el tema del funcionariat hi ha menys consens i més interessos corporatius i ideològics no s‟analitza de la mateixa manera, però repeteixo, em semblen igualment greus les dues Lleis. I crec que cap de les dues responen a les necessitats del sistema educatiu i de la ciutadania del nostre país.
Tot això està molt bé, però com actuem en la pràctica?
Podem desitjar que les Lleis educatives es pensin i s‟executin en aquests termes: lleis marcs generals, flexibles, que apostin per l‟autonomia del sistema i la seva descentralització, que desburocratitzin els processos d‟innovació, que donin recursos de forma desigual i compensadora tenint en compte els projectes específics i les necessitats de cada context… Però mentrestant, tenim la LOMCE i la Llei de la Funció Pública i totes les disposicions que se‟n desprenen.
Podem, en aquesta situació, actuar en diverses línies:
a) Promoure la resistència activa i l‟exercici de l‟autonomia. Això vol dir, també, exercici de la professionalitat dels docents i dels equips directius. Ens hem de creure que estem capacitats i ho hem d‟exercir.
b) Traslladar aquest exercici a tots els àmbits de poder dels centres educatius:
 Caracteritzar i concretar el paper, les funcions i les característiques dels equips directius en una línia de democratització profunda i de compartir decisions, governs i poder.
 Definir i consolidar pràctiques democràtiques en els centres educatius en els diferents àmbits: gestió, consell escolar, claustre, etc.
 Establir mecanismes de participació i implicació de les famílies en tots els àmbits de decisió i govern.
 Implicació de l‟alumnat en la definició, gestió i organització del currículum, sobretot en l‟àmbit concret de cada aula.
 Resistència a aplicar els criteris avaluatius, segregadors i classificadors que promou la LOMCE –i també la LEC, no ho oblidem, que l‟únic que fa és suprimir els aspectes formals negatius més evidents, però manté el mateix criteri general- i cercar fórmules per fer cas omís a la Llei i evitar la seva aplicació directa. N‟hi ha… només cal preguntar el que han fet alguns centres respecte a l‟obligació de posar notes a finals de cada curs.
 Visualitzar i publicitar aquesta oposició a partir de plantejaments consensuats en la comunitat educativa, amb la participació de les AMPES , dels Consells Escolars, dels Ajuntaments favorables, dels seus Consells Escolars Municipals, etc.
c) Reclamar un nou model i marc legislatiu que inclogui aquests aspectes que hem descrit:
 Marc legislatiu general orientatiu i no ingerència dels governs en les quëstions professionals.
 Administració orientadora i facilitadora, propera de quilòmetre zero.
 Cultura professional i dels centres d‟autonomia i iniciativa reconegudes
 Currículum orientador i no prescriptiu. Avaluació generalitzada i entesa com a part del procés de millora i aprenentatge del sistema.
 Rendició de comptes, basada en la confiança.
 Revisió i reforma en profunditat de l‟administració i la funció pública.
En aquests moments de canvis polítics, socials, de propostes de nou reordenament de les competències territorials, del model d‟Estat, seria interessant complementar els debats molt centrats en aquests aspectes generals, aterrant a les possibilitats pràctiques i les mesures concretes que poden ajudar a solucionar els problemes endèmics d‟un sistema educatiu que té la necessitat d‟adaptar-se als nous requeriments d‟una societat en transformació i en un procés imprescindible de millora.
Potser algun estiu arribarà en què les preocupacions que abans descrivia canviïn i es tornin seguretats i il·lusió per encarar un nou curs d‟una professió apassionant i d‟una feina transcendental. D‟il·lusió no me‟n falta, però m‟agradaria que l‟Administració ens ho fes més fàcil.
Bon inici de curs!

Anuncis

Quant a casaldelmestregranollers

El Casal del Mestre de Granollers Vallès Oriental, és un punt de trobada de persones interessades en educació. És una entitat sense ànim de lucre que vetlla per la millora i la innovació en educació. La vida del Casal es gestiona íntegrament de manera lliure i independent de qualsevol entitat pública o privada. La Junta recull les inquietuds i els interessos dels socis/es, que es concreten en la seva dinàmica. Les relacions que s’estableixen amb altres entitats que subvencionen part dels nostres projectes o ens aporten materials o altra mena de col·laboració, es fan en funció d’acomplir els objectius del Casal, sense que això condicioni la llibertat de gestió. Són els propis socis i sòcies del Casal i altres persones que col·laboren de manera puntual qui proposen i organitzen les activitats. Per tant , l’activitat i la línia d’actuació ve determinada en tot moment per les inquietuds i les necessitats de la gent que hi participa.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s