LA MEVA MESTRA TÉ NÒVIA

Mestres homosexuals, bisexuals, transgènere… El tractament que es fa de la diversitat a l’aula és ben hipòcrita, perquè els mestres segueixen abordant-la des d’una postura de model i perfecció.

Anna Torralbo/Opinió a El Diari de l’Educació

descarga (4)

Un dels temes més debatuts i tractats a les escoles avui dia és la diversitat. Cada vegada més, les nostres aules estan conformades per un teixit d‘alumnat més heterogeni quant a cultura, tipologia familiar, experiències personals, procedència, ideologies, etc. Amb més o menys èxit, a totes les escoles es treballa de valent per fer d‘aquestes diferències un recurs més d‘ensenyament-aprenentatge que permeti a l‘alumnat enriquir la visió del món que té, així com ensenyar-li a conviure entre una diversitat que, més que un fenomen generacional, és ja una realitat. Ara bé, es pot abordar realment la normalització de les diferències des d‘un agent escolar que encara avui es presenta i es concep com un arquetip que encarna un model social tradicional? En altres paraules,és tant profund i real aquest discurs d‟inclusió com per acceptar aquestes mateixes diferències en els mestres?

Mestres homosexuals, bisexuals, transgènere. De ben segur que a més d‘un li sorprendrà i xocarà llegir això. En certa mesura costen d‘empassar aquestes paraules, però no hauria de ser així: si realment volem construir una escola inclusiva, s‘ha de fer des de totes les perspectives; d‘una altra manera, el fracàs està assegurat o, si més no, es tractaria una hipocresia. L‘escola, com bé tothom sap, és un sistema lent al qual li costa integrar els canvis que tan ràpidament es donen a la societat. És cert que no és fàcil mantenir i conjugar tradició i innovació –seria un ideal d‘equilibri– , però el que no ens podem permetre és que l‟escola segueixi representat tan sols a una única capa social, precisament aquella què històricament ha estat avalada i sustentada pels estaments polítics i religiosos; aquella que gaudeix de major ―comoditat‖. La realitat d‘avui una altra, i l‘heterogeneïtat guanya terreny ràpidament. Per tant, com més ràpid l‘assolim i la posem sobre la taula, millor. Cal remarca, però, que no em refereixo tan sols a aspectes com la tendència sexual: es tracta d‘obrir el visor a través del qual mirem les persones, per tal de que qualsevol individu pugui desenvolupar les seves característiques i explotar-les en el millor dels sentits possibles. Negar és atrofiar, acceptar és potenciar.

El que aquí reivindico és: si com a pares volem que els nostres fills se sentin estimats i valorats, si volem que creixin amb una autoestima forta, amb seguretat, valorant allò que el diferencia dels altres més que no pas avergonyint-se‘n, no podem més que desitjar que a les escoles es trobin amb uns agents escolars on s‘hi puguin veure reflectits, i per tant, que entenguin que no existeix una única equació humana, una fórmula tautològica que assegura el camí de la felicitat. Només la construcció de la nostra pròpia operació aritmètica ens permetrà trobar el nostre camí, el que millor s‘adeqüi a qui som. A Primària, els alumnes encara tenen una visió molt tancada de la societat, patrons altament hermètics i construïts sobre les bases del ―bé‖ o d‘allò ―dolent‖, tot allò que se surt del model és rebutjat, inclús en ells mateixos: quan un alumne té gustos que se surten del que és comú, quan un alumne no posseeix les qualitats que es consideren òptimes, se sent malament, ell mateix es menysprea, quan el que seria millor per a tothom, seria que trobés la manera d‘explotar allò que és, per tal de donar-ne el millor.

Així doncs, si volem que la feina d‘inclusió que es porta a terme a les escoles cali, si volem que tingui efectes reals, haurem de començar per traçar un cercle en les relacions entre mestres-alumnes i eliminar el que ara mateix no són més que dues línies paral·leles que no s‘arriben a trobar mai. Els alumnes necessiten deixar de ser el focus “del problema”, per adonar-se que allò que pretenem abordar dins l‟aula no és un fet aïllat que ateny només als “nens”, sinó un fet social global.

La hipocresia del mestre com a model perfecte Els problemes d‘inclusió, la diversitat, les minories socials, s‘aborden a les escoles amb l‘alumat com a nucli del ―problema‖, com si en l‘etapa adulta estiguéssim curats de les conductes discriminatòries. Així doncs, una vegada més, el pes del discurs recau sobre l‟alumnat, seguint la clàssica tendència de presentar a l‟adult com el ser acabat i perfecte. Si ho pensem bé, el tractament que es fa de la diversitat és ben hipòcrita, perquè els mestres segueixen abordant-la des d‘una postura de model i perfecció que més que donar seguretat a l‘alumnat, l‘allunya. A més, no hem d‘obviar que s‘està donant una visió equivocada de la maduresa: ̳aquell moment en què tots els problemes que tinc com a nen/a desapareixeran‘. Això, a part de ser una postura simplista, és també covarda i prepotent, ja que no ajuda en cap sentit a empatitzar o apropar de forma sincera i real alumnat al professorat. Per què la figura del mestre segueix sent aquella que remet a una persona modèlica i que segueix a la perfecció els cànons de ciutadà tradicional? Com poden els alumnes deixar de sentir-se diferents o confiar les seves pors envers les diferències a una figura que es mostra sempre tan homogènia?

L‘escola no pot seguir reivindicant la integració i l‘acceptació de les diferències en boca d‘un esquadró de mestres que no demostren justament la diversitat que defensen. Per tal que el discurs sobre la diversitat arribi als alumnes, per tal que sigui sincer i veraç, cal primerament trencar amb el patró que, generalment, es té o s‟espera dels mestres: persona heterosexual, casada i amb fills. És xocant que a aquestes altures, els alumnes encara se sorprenguin quan topen amb un mestre que no té fills o que no està casat. Encara els costa relacionar la figura del mestre amb una persona que comparteix pis amb un amic o amiga, amb una persona que té una parella del mateix sexe o amb una persona que de jove no li agradava estudiar… Es parla del mestre com a model, i així hauria de ser: un model de la diversitat que hi ha al món. A ulls d‘un nen del segle vint-i-u, la vida encara passa pels mateixos estadis que passaven els d‘un nen de principis del segle vint: estudiar, trobar una feina, casar-se i tenir fills. Descobrim massa tard que hi ha milions d‘opcions possibles.

Per tot això, cal, en primera instància, trencar amb la imatge que es té dels mestres. No he mencionat les famílies, però elles haurien de ser les primeres en acceptar les diferències entre els mestres –un altre gran tema, especialment perquè ells són els primers en exigir respostes integradores per als seus fills–. En segona instància, hem de tancar el cercle dels discursos que es donen a l‘aula i incloure‘ns-hi quan en parlem: si es parla de pors, explicar les pors adultes, si es parla de famílies, parlar-ne obertament… Hem d‘aconseguir que els alumnes no sentin que ells són sempre el centre dels ―problemes‖ a tractar i que s‘adonin que allò que els succeeix a ells també ens succeeix a la resta (quin alleugeriment saber que no sóc l‘únic a qui li passen o qui sent aquestes coses…), i per tant, són aspectes que cal parlar-los i tractar-los conjuntament (potenciar el sentiment de comunitat).

Allò que anomenem diferències, malgrat ja no són diferències sinó realitats ben establertes, no poden ser normalitzades si no les normalitza primer qui les vol normalitzar.

Anuncis

Quant a casaldelmestregranollers

El Casal del Mestre de Granollers Vallès Oriental, és un punt de trobada de persones interessades en educació. És una entitat sense ànim de lucre que vetlla per la millora i la innovació en educació. La vida del Casal es gestiona íntegrament de manera lliure i independent de qualsevol entitat pública o privada. La Junta recull les inquietuds i els interessos dels socis/es, que es concreten en la seva dinàmica. Les relacions que s’estableixen amb altres entitats que subvencionen part dels nostres projectes o ens aporten materials o altra mena de col·laboració, es fan en funció d’acomplir els objectius del Casal, sense que això condicioni la llibertat de gestió. Són els propis socis i sòcies del Casal i altres persones que col·laboren de manera puntual qui proposen i organitzen les activitats. Per tant , l’activitat i la línia d’actuació ve determinada en tot moment per les inquietuds i les necessitats de la gent que hi participa.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s